dijous, 12 de setembre de 2013

Relligant Nou Barris al programa Connexió Barcelona

Avui sortiré de Sants per presentar-vos un projecte que fa un temps que funciona i en el qual he treballat des de Projectart-Nou Barris Televisió, Relligant Nou Barris, si voleu descobrir aquest projecte us recomano aquest vídeo de la secció In Situ de Connexió Barcelona.

dilluns, 29 de juliol de 2013

Relligant Nou Barris

Ara fa uns anys, quan varem crear Histotube, el portal de vídeos d'història en català amb en Jordi Bonvehí en Lorién Casasús i en Dani Cortijo, i l'estavem donant a conèixer ens varem reunir amb els responsables del portal Edu365.cat. En la xerrada que varem tenir vaig escoltar a parlar per primer cop de dos conceptes que fins llavors desconeixia, la realitat augmentada i els codis QR

Encara que els que no em conegueu en persona podeu pensar que soc un historiador totalment entregat a la tecnologia pel fet de participar o crear projectes com Histotube o #GuerraCivil20, un seguiment en temps real de la Guerra Civil Espanyola, us he de confessar que en realitat em costa seguir el ritme dels canvis tecnològics. Però tot i això si que sé veure quan una d'aquestes tecnologies ens ofereix una oportunitat per millorar la divulgació històrica.

Des de la reunió que us comentava em va quedar una idea vaga al cap, introduir explicacions històriques als carrers de la ciutat que poguessin ser capturades. Poc després, a Berlín, vaig descobrir que hi havia plaques amb explicacions històriques i codis QR. Des d'aquest moment ja vaig veure que aquest era un bon sistema.

Finalment l'oportunitat de fer un projecte relacionat amb la història local i aplicant els codis QR va arribar quan vaig entrar a treballar a Televisió de Nou Barris. Gràcies als companys de la tele, l'Ivan, la Marta i la Ruth, la idea va prendre un caire nou que jo no havia previst i que si que resultava totalment innovador, el que es capturaria no seria només una pàgina web serien petits documentals explicant cadascun dels punts.

Al projecte es van incorporar dos entitats que resultaven indispensables per explicar la història de Nou Barris, l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris i el Grup d'Història de Nou Barris-Can Basté. També s'hi va sumar el Districte de Nou Barris, un fet que va permetre fer el projecte realitat i que va significar un nou impuls, s'incorporarien 21 faristols amb una explicació curta del punt, el codi que portaria al vídeo i informacions en braile.

Tots varem començar a treballar redactant texts, buscant fotografies, editant vídeos, creant la web i pensant possibles rutes. Una feina que no hauriem pogut acabar sense la col·laboració de professionals que van aportar els seus coneixements de forma voluntària per corregir els texts, locutar, fer la web o fer el disseny dels plafons.

I finalment hem pogut finalitzar el projecte Relligant Nou Barris, que vol descobrir un ric patrimoni d'aquest districte a la resta de la ciutat.

dimarts, 23 de juliol de 2013

dilluns, 22 de juliol de 2013

dimarts, 16 de juliol de 2013

dilluns, 15 de juliol de 2013

diumenge, 14 de juliol de 2013

divendres, 12 de juliol de 2013

Gota

L'inici de les revoltes de la primavera àrab van quedar camuflats pel desastres de Fukushima.

dimecres, 3 de juliol de 2013

dimarts, 2 de juliol de 2013

diumenge, 30 de juny de 2013

divendres, 28 de juny de 2013

dissabte, 22 de juny de 2013

dimarts, 18 de juny de 2013

Els jutges de la RAE

Prostituir les paraules amb finalitat política és una estratègia molt bruta, però tristament molt utilitzada. Partits i corrents d'opinió de totes les tendències saben utilitzar les paraules com millor interessen a cada moment, sense ser gens curosos en els significats d'aquestes. Un clar exemple el terme feixista. Fa uns anys aquest terme l'empraven els col•lectius d'esquerra contra tot el que feia ferum de més dretà i avui en dia també se l'ha apropiat la dreta més extrema per definir qualsevol altra corrent o grup: el nacionalisme, els indignats, l'anarquisme...

Aquest ús aleatori de les paraules ens podria portar fins a un relativisme que en extrem faria molt difícil la comunicació. Les llengües que es parlen a Catalunya però tenen unes institucions i unes eines que haurien de servir per vetllar per al bon ús de les paraules. Però són els diccionaris apolítics?

Fixeu-vos en el següent cas, una definició de la Real Académia Española:

aborto
2. m. Interrupción del embarazo por causas naturales o deliberadamente provocadas. Puede constituir eventualmente un delito.

Llegint aquesta accepció d'avortament em surgeix el dubte de si estic llegint un diccionari del segle XXI o el Codi d'Hammurabi. És cert, perdoneu, he exagerat, per ser el segón encara faltaria una frase de l'estil: Puede constituir eventualmente un delito que deberá ser castigado con 100 bastonazos en la plaza pública.

És el diccionari una eina de la justícia? I si és així de quina justícia? Pot afirmar la Real Académia de la Lengua que el aborto puede constituir eventualmente un delito als 35 països on es parla el castellà? O és que el fet que l'antic imperi on no es posava el sol estigui dividit en multitud de països sobirans és secundari?

Després d'aquesta sorpresa em sorgeix la necessitat de comparar amb d'altres definicions d'accions que, al meu parer, també podrien constituir eventualment un delicte.

asesinato.
1. m. Acción y efecto de asesinar.

maltrato.
1. m. Acción y efecto de maltratar.

robo1.
1. m. Acción y efecto de robar.

Crec que no cal seguir per afirmar que en aquesta definició hi ha hagut una greu alteració amb intencionalitat política, moral o ètica. Però els diccionaris no haurien de servir per això. Si els catedràtics de la llengua volen judicialitzar les vides dels 500 milions de parlants que té el castellà crec que es van equivocar d'estudis quan van començar filologia hispànica.

dimecres, 3 d’abril de 2013

Patrimoni de classe


Poc ens ha arribat de l'Egipte antic a banda de les monumentals piràmides, les tombes dels seus faraons, i els cossos momificats d'alguns d'aquests personatges. De l'època romana, més propera en el temps i fonamental en la història de la nostra cultura, en conservem més, però principalment grans monuments, grans edificis, escultures de grans personatges i vil•les, les llars senyorials. De l'edat mitjana especialment conservem catedrals castells i palaus. I així podríem seguir en el temps.

Poc ens queda de la forma de viure dels camperols que van moure els grans blocs de pedra per aixecar les piràmides, dels esclaus romans i de les insulas on vivien els ciutadans humils. En sabem molt de les gestes dels senyors feudals i dels reis de la Corona d'Aragó, però poc dels serfs que amb el seu treball van fer tots aquestes catedrals i edificis possibles. 

De la mateixa manera que Eduardo Galeano al seu poema Los nadies parlava d'aquesta massa desconeguda amb un vers com Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Alguns encara creuen que los nadie no tenim el nostre propi patrimoni arquitectònic.

Dubto molt que algun polític o urbanista dels que fan bandera de la Marca Barcelona, l'eufemisme que s'han inventat per no dir Barcelona de postal o Barcelona d'aparador arribi a llegir mai aquest text publicat a un bloc d'història local d'un barri obrer. Però si arribés a passar encara dubto més que entenguin aquest text i el que vol transmetre. De fet, com nosaltres, els que ens hem educat en escoles públiques, no entenem termes buits com implementar i que ells utilitzen a dojo als seus informes per fer-se els interessants davant de tots els intel•lectuals modernillos i gafapastes llepaculs de la ciutat. Però no seguiré fent-me mala sang, ja que potser tot és una qüestió de perspectives. Imagino que els creadors de la Marca Barcelona no deuen veure la ciutat igual des de Sant Cugat que els que la patim dia a dia. 

Els edificis dels nostres barris, tret d'algunes excepcions, no són modernistes, ja que no estaven pensats per fer-ne ostentació. Les cases dels obrers que al segle XIX es van instal•lar a Sants per treballar a les fàbriques de famílies com els Güell, els Muntades o els Batlló són humils com ho eren els seus propietaris. Les seus de les cooperatives, aixecades amb les aportacions dels seus membres a un projecte col•lectiu que creava alternatives al capitalisme de trepitjadors i trepitjats potser no són exuberants com ho pot ser un Palau de la Música. I els prop de 200 refugis antiaeris que van bastir els veïns i les veïnes del barri per protegir-se dels bombardejos feixistes potser no són obres mestre de l'enginyeria. 

Però totes aquestes construccions ens parlen del que érem i del que seguim sent, un barri obrer. Ens parlen dels nostres avis i avies, de com eren explotats al Vapor Vell, a la Espanya Industrial i a Can Batlló, entre d'altres. Ens parlen del treball infantil, dels jornals sempre més reduïts de les dones, de les lluites i d'uns amos que mentre juraven i perjuraven que no tenien més beneficis es construïen urbanitzacions per a rics com el Park Güell o cases amb noms i cognoms al Passeig de Gràcia.

D'acord, el Modernisme és fantasia i a mi personalment m'agrada molt. Crec que cal valorar la feina de tots aquells arquitectes i artesans i està bé que s'expliqui i que es mostri. Tot i que a mi encara m'agradava més quan el Park Güell era un lloc màgic on jugàvem de petits, quan encara no era un Port Aventura per a guiris. I cal recordar que l'any 1926, quan l'intent urbanístic dels Güell ja feia molt que havia fracassat, el Park Güell va ser comprat a preu d'or i amb els diners de tots per l'ajuntament a la família Güell per fer un parc a un barri encara no en necessitat. 

D'acord el Palau Güell, com la resta d'aquests edificis, és patrimoni, però cal que trèiem els nostres avantpassats de l'ombra de la casa dels Güell, per que va ser el seu treball el que va permetre a aquells burgesos aquells capricis.

Les cases dels obrers del carrer Premià, del carrer Roger, del carrer Roses o de la plaça Ibèria, entre moltes d'altres, han de ser doblement el nostre patrimoni, per que són patrimoni del nostre barri i per que són patrimoni de la nostra classe.